I en quatre exàmens
seré llicenciada. Llicenciada en Història.
En Juny de 2008
demanava plaça a aquesta carrera, a pesar de el que hem deia tothom “no te
eixida” “què collons estàs fent, amb el cap que tens” “vas a tirar per terra
cinc anys de la teua vida” “et tens que anar tant lluny, per què no vas a dret?
(això el meu pare)”. Fa vora de cinc anys que vaig decidir anar a València,
eixir d’aquest poble (no tant poble, però per a mi és i serà sempre el meu
poble) per anar a la gran capital, aquell lloc en el que només havia xafat
abans en contades excursions, a la fira de mostres al Babalà i a l’hospital.
En Juliol em van
dir que estava admesa (cosa que no dubtava, però feia il·lusió veure el meu nom
al periòdic) i vaig anar a fer la matrícula. Era tot tant gran, carrers
enormes, rotondes més grans que la plaça de l’ajuntament de Vila-real, una
quantitat de cotxes (tots conduint de puta pena) i sobretot una barbaritat de
gent. Estava en la capital i no era tant roí.
Durant aquestos
anys he anat i vingut en tren, hora anada i hora tornada, anat a altes hores
del mati i tornant a casa ja de nit i quant només quedava temps per a posar-se
el pijama i dormir. Anys on he estat estudiant i fent faena, però també he anat
de sopars, he fet excursions, he anat de viatge, però sobretot, per damunt de
tot això he conegut a personetes que han fet en mi meravelles. Persones amb les
que, agafada de la mà, he anat fent aquest camí, la carrera. Tenia molta por d’encontrar-me
a persones les quals no congeniaria, que foren molts distints a mi, però tot el
contrari. Puc dir, que gràcies a ells han sigut els millors anys de la meua
vida. A més, el fet de estar en València també m’ha ajudat a tindre més a prop
a la personeta que des de fa més de tres anys m’acompanya, Dani.
En un altra entrada vaig posar què era per a mi la història, per quina raó vaig decidir fer aquesta
carrera, què m’aporta. Us puc dir que la història és més que això que dones al
institut, no té res a veure. No fem comentaris de textos, no tota la història
està estudiada i dia a dia es té que continuar estudiant i investigant (sí, en
història s’investiga encara que a molts els pese). Aquells que pensen “Es que
la història ja està escrita” NO. La història està interpretada, no escrita, mai
i dic MAI sabrem en realitat el que va passar al 100% i més quan a voltes el
que ens arriben són escriptors de historiadors anteriors (per que existim des
de fa segles, eh!?), hi ha idees, conceptes durant èpoques que fa que interpretem
la història d’una forma o un altra, per això hi ha que continuar estudiant i
investigant.
La història és
passió, de veres, tens que viure-la. No tens que aprendre de memòria i
vomitar-la, mai ho fases. Parat, llegeix el llibre i escolta el que et diuen,
imagina, entén i sinó entens, pregunta, investiga. La història és preciosa però
no li tenen la consideració que de veres tindrien que tindre-li. Per això estem
ací, per a que us enamore, cada dia un poc més.
No sé que faré, el
que sé es que vull anar-me’n a la Universitat de Barcelona a fer un màster de
Gestió del Patrimoni i Museologia, especialitzar-me en eixe camp i, com tot
llicenciat, trobar feina del que jo vull, cosa molt difícil ací.
Amics, companys de
classe; gràcies per aquestos 5 meravellosos anys, ara ens queda tota una vida
per compartir les nostres vivències. Gràcies, de veres.
I gràcies a tots
els que sempre m’ha acompanyat, des de la família, als meus amics i a Dani, per
ajudar-me i fer que tot puguera ser més fàcil possible. Gràcies.
Paula Menero